Ha arribat l'hora de treure a la superfície, si no estan ja totalment ofegades, les vostres emocions.
Segur que la vostra sensibilitat encara detecta quan un gavinet afilat us acaricia la cara i falta poc per a tallar-vos.
Treieu de dintre el millor que porteu i digueu-nos:
Què us fa por? Què us fa riure?
I, la pregunta de $1.000.000: Què us fa plorar?
El Nadal ja està aquí.
Què millor regal per a vosaltres mateixos que retrobar-vos amb emocions gairebé oblidades?
Em fa por quedar-me sol. Però no parlo de la sol.litud a un lloc fosc a on hi puguin haver-hi fantasmes, parlo de no tenir aprop a les persones que estimo i sobre les que em recolzo. Em fa por que marxin per sempre i no les torni a veure i a sentir properes. No es una por física, es una por anímica.
ResponderEliminarEm fa riure el contrast i les situacions inesperades i sorprenents. Fa poc vaig caure a una pizzeria per unes llargues escales i em vaig luxar el hombro. El meu fill Carlos de 6 anys el primer que em va dir quan vaig tornar a casa després de passar pel hospital va ser: "Vols saber quina cara feien les persones del restaurant quan et van veure a terra?". Llavors en Carlos posava una cara seria molt seria sense moure ni un petit múscul i aguantava així 20 segons. Cada vegada que li demano que ho faci fa la mateixa cara i el mateix posat seriós i ric molt a gust.
El que em fa plorar te a veure amb la por i amb l'ausència. Ploro quan el sentiment d'estimar a algú per última vegada es manifesta i es posa en primer pla i per davant de tot i tot queda petit al voltant. Em fa plorar la mort quan s'emporta a algú que estimo. Ploro amb pel.lícules. Ploro per exemple sempre que veig l'escena de Els Ponts de Madison de Eastwood al moment que estàn parats al semàfor sota la pluja els cotxes d'en Eastwood i Streep i ella no baixa per anar-se'n amb ell encara que era el que mes dessitjava fer en aquell moment.
I no em fa plorar però sí m'emociona profundament el següent poema de Joan Margarit dedicat a la Joana, la seva filla morta ja fa una plia d'anys:
TANCANT L'APARTAMENT DE LA PLATJA
Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.
Joan Margarit
¿Qué me da miedo?
ResponderEliminarLa maldad sucia y oscura.
¿Qué me hace reir?
El surrealismo minimalista.
¿Qué me hace llorar?
El dolor, propio y ajeno.
Querido Carlos acabas de tocar lo más profundo e intimo del ser humano, soy incapaz de explicar con unas míseras y arbitrarias palabras los sentimientos que nos propones, el miedo, el llanto, el dolor, la alegría están ahí los he sentido y los he intentado transmitir, pero no me lo hagas explicar esto un blog donde todo es distante y frío, sólo te pido que si me haces explicar algo me observes cuando mis seres más cercanos pasan miedo, lloran, rien o sienten dolor.
ResponderEliminarHola a tothom,
ResponderEliminarInteressant tema el que plantegeu i les respostes escrites.
1. L'oblit. Pregunteu-li a qualsevol vell d'una residència.
2. La hipocresia i el fariseisme. Van de la ma sempre.
3. Els fets irremediables. No els fets en si, més aviat la impotència.